LA COVA DEL PARE
MORENO
Penjà en la montanya,
amagà en sa entranya,
un amigent sereno
de fresocr salpica,
la cova bonica
del Pare Moreno.
Desde la montanya,
alçànt la pestanya
de son ull inmens
es sent molt tristona
dolenta i plorona
mirant el Convent.
Feliç plénament
Jamai podrá estar,
d’aquell bell Convent.
Qu’havia en Moixent
sols queda el solar.
Remors vils i estranys,
ompliren d’horro
de sombra i tristor
la cova fa anys.
Vegué, del Convent,
la dolça quietut
la pau i virtut,
qu’eixiien corrent.
Les aristes belles
caigueren dels arcs,
les portes a astelles
Saltaren dels marcs.
El pou de frescor,
niu de santetat,
de pena i dolor
plorant s’asecat.
¿Qué força maligna,
Tan cruel, e indigna
và actuar allí,
destruint furiosa
la obra grandiosa
d’un Sant moixentí?
La cova ploraba
i al Çél, s’aclamaba
En fervors divins,
i el Çél, tot clemençia,
tocà la conçiençia
de molts moxentins.
I les Reliquies Sagrades
¡eixa Santa meravella!
i les Santes Venerades,
Gloria i orgull de Moixent,
Visitaràn sa Capella
I entraràn en el Convent.
(Autor: Gabriel Vila Vila)
