PER QUÉ VULLC A MOIXENT
¿Qué per qué estic tant content
quant aterrise en Moixent?
ma conducta per normal
es acçió molt natural.
¡Si els meus afectes millors
els he tengut en Moixent!
¡Si les alegries i dolors
he respirat en s’ambient!
¡Si en el còr del Parador,
i de una font als murmulls,
vaig disfrutar de l’amor,
les cariçies i els arrulls,
d’una mare cariñosa
que delirant de mimosa
es miraba en el meus ulls!
¡Si en l’asera del carrer
vaig fer el pinet primer,
i en la tèrra parda i dura,
al pegar un tropesó,
me vaig fer una bladura
i en lo cap un repeló!
I al mesclar la meua sang
en la tèrra i en el fanc,
sense pena ni dolor,
va naixer pujant, potént,
eixe d’eliri, d’amor
que sempre tinc per Moixent.
¿Que per qué vullc a Moixent?
Dirichís ton pensament
a la pau clara i serena
del dia de Nochebuena;
quant al calor de les flames
de sarmens, de troncs i rames
que s’ensenen en el llar,
comensaven a sonar
les pandorgues, les matraques,
i el triunfal ból de campanes
que a les dotse de la nit,
i en singular guirigay,
cridaven als moixentins
a oir la Misa del Gall.
I la iluçio sens igual,
quan el dia de Nadal
diem, obrint les mans frédes,
a parent més allegat
«la mare m’ha encarregat
que me mire i que m’estrene».
¿Que per qué vullc a Moixent?
¿Qué no recordes, panoli?
quan saltavem les fogueres
el dia de Sant Antoni,
per el fum casi aufegats,
sudant el kilo, cremats,
i en colps preçisos i nets,
en raspall de chinestera
escampaven la foguera,
entre esclafits de cohets?
¿I el encant del sonsonete,
quan agafant una masa
el dia de la Sarpasa
cantavem el repiquete?
«Hous en la finestra,
bastonaes a la Mestra»
«Hous en el ponedor,
bastonaes al Retor»
I el dia de Dichous Sant,
de tots el dia més gran
en fervors i en oraçions:
Quan anava tot Moixent
a adorar el Monument
i resar les Estaçions.
I el divendres per la nit,
aquell home tan pulit,
que Cristo algú li posá,
i que en molta devoçió
portava en la proçesó
sinc ciris en cada má.
I en el momento del enterro,
sense tindre may un erro,
pero en un poquet de pór
per si algú el suplantava,
en tremolins en lo còr,
més que en suplica clamava
en veu plena de fervor
¡Misericordia, Señor!
I la alegría i la eufória
de tots el dia de Glória.
I la mona tan golosa
adorná en dos hous bollits,
que vells, grandullons i chics,
la encontravem tan sabrosa.
I la alegría de les xíques,
sempre dolçes i boniques,
ballant la antiga cansó
en l’era de l’Estació,
«La tarara si, la tarara no,
la tarara mare, que la valle yo».
I en el dia gran del Córpus,
i en acusá devoçió,
respirant el sant incens
i adorant en emoçió
al Santisim Sacrament.
I la figureta grata
d’aquell Sant Pere de plata,
tan chicotet i templat,
portant en la proçesó
per els cuatre mes pelats
qu’havia en la poblaçió.
I en la festa principal,
el redoblar del tabal,
i aquell momento tant grandiós
de bóu braviu de bandera,
que eixia bufant furiós
de la casa de Reguera.
La galanura dels marcs,
de pins olent a resina,
i revestits de savina
dels meravellosos arcs.
La llum de la matiná.
El perfum de l’enramá.
de les plàces i carrers.
Els farolets de paper.
El cant de la cherimita.
La proceçó de la Ermita.
De les Reliquies la festa
en la misa a gran orquesta.
El orador elocuent,
ensalsant les Veneraes,
Reliquies Santes Sagraes,
glória i orgull de Moixent.
Brillants illuminasions
i nutrides proçesons.
Les dánçes, les serenates,
el estruendo de les traques,
els trons de la despertá,
el boltechar de campanes,
els esclafits i les flámes
del castell i la cordá.
Tot lo qu’ara he esplicat,
i molt més que m’he deixat
no mens digne d’atenció,
son recots plens de emoçió,
que al pasar per la memoria,
omplin l’anima de eufória
i aviven el sentiment
en delicies i alegríes,
perque fóren radians dies
que en goig, vaig viure en
Moixent.
I com yo n’hian a grapats
per eixe mon escampats,
que donant solta al content,
es consideren dichosos,
entusiasmats i orgullosos,
de dir que son de Moixent.
I si hi ha algún desgraciat,
que vivint en la Ciutat,
en mala baba i verí
mos conta que alló val més,
eixe, ni es moixentí
ni el vólen açi pa res.
(Autor: Gabriel Vila Vila)
