12 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (17)

A LA VERCHE MILAGROSA PATRONA DE GRAMOIXENT

Asoma la llum primera,
i el raig més encés del sol,
desperta a la cagarnera
i cantar fa el verderol.
Hi ha tal derroche de llum,
que el gall llansa el crit de guerra,
i dels pinars de la serra,
vénen bolant mil perfums.
En matinà tan hermosa,
tot es pau, goig i alegría.
i es que huí celebra el dia,
nostra Màre Milagrosa.
Els michers de Gramoixent,
més que anant, vénen corrent
a adorar la Capelleta
que rebrilla per lo neta,
per blanca, per primorosa,
on entre fulgors de çiris,
violes, roses i lliris,
està la Verche preçiosa.
Préga en resos la fadrina
desde el fondo de sa entranya,
per el novio que en Melilla
està defenent a Espanya.
Suplica en ànsia i fervor
per els fruts, el llaurador.
I la Màre, la Michera!
sempre en treballs la primera,
li brolla del còr un crit:
¡Protecçió demane Màre!
que vostra bontat ampare
als meus fills i al meu marit»
I tots a una en unçió
diuen a la Milagrosa
en carinyo i devoçió:
«Màre de llum explendent!
Màre de purees rica!
Ampara, Màre bonica!
als veins de Gramoixent.»


(Autor: Gabriel Vila Vila)

10 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (16)

PROCESIÓN DEL CRISTO DEL CALVARIO

La luminaria del dia
Con sus rayos de arrebol,
Que arrastró en su huida al sol,
Se pierde en la lejanía.

Las sombras cubren el suelo;
Que carro lleno de estrellas,
Que arrastran blancas gacelas,
Matiza de luz el cielo.

La majestad soberana
De Cristo Crucificado,
Con su cuerpo lacerado,
Cruza el barrio de Santa Ana.

Pulcras calles centenarias,
Que ostentan como blasones,
Colgados de sus balcones,
Adornos y luminarias.

Y una estrecha calleja,
De tierra parduzca y dura,
Calleja que se asemeja
A tu calle de amargura,
Dicen tu cuerpo llagado,
Y tus vidriosos ojos:
Por salvaros a vosotros
Fui un dia crucificado.

Va en apretado cordón
Que es luminoso rosario,
Poblando la procesión,
Las revueltas del Calvario.

Al paso del Salvador,
Que va cantando el tambor.
Patente devuelve el eco,
El redoblar lento y seco.

Y surgen blancas casetas,
Que guardan en su interior,

Las más variadas facetas
Del martirio del Señor.

Y en orgullosa altivez
Alza erguido su espadaña,
Que hasta las nubes araña,
Los fieles con paso lento,
Cansinos el monte ascienden,
Y unos a otros se encienden,
Los cirios que apaga el viento.

Un creyente en su delirio,
A un reseco matorral
Aplican encendiendo el cirio
Y es fogata celestial,
De tonalidad extraña
La que el ambienta ilumina,
Y enrojece la montaña
En su torrente de luz,
Bañando la faz Divina
Del Cristo que está en la Cruz.

El pueblo bulle y se agita,
En la plaza de la Ermita.

Se oye potente carcasa,
Suena el Himno Nacional
Y hace la entrada triunfal,
El Santo Cristo en su casa.


(Autor: Gabriel Vila Vila)

8 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (15)

MATÍ DE SANT PERE EN MOIXENT 

¡Matí de Sant Pere
en quin goig t’espere!

¡Quanta la ilusió,
quanta l’alegría,
quan arriba el día
del nostre patró!

Mig entrellaçades
per lo vent vesades,
dels arbres les rames
s’agronxen grasioses,
notes armonioses
toquen les campanes.

Brilla mes el Soòl
i’com calfa massa,
fa que’l caragol
s’amage en sa casa.

Lluent i granat,
guarden son tresor
en capsa d’or
les mates de blat.

L’aigua està mes fresca.
l’abella a la bresca
transpórta la mel
flairat del romer,
mes blau està el cèl,
mes tendre el llorer.

Eixint del Bosquet
vola un pardalet.
Un brot du en el pico
d’un olivar,
com es tan bonico
i està content
es posa a cantar,
solta el brot i cau
en mig de Moixent
el simol de Pau.

Apresa de casa
ix la moixentina;
quant crusa la plaça
ol a balsamina,
a nart i a clavell.
Pareix, quan camina,
de flors un pomell.

Tots els qué la miren
mil coses li diuen.
Ni pósa atensió
ni es para remissa,
va corrent a missa
del seu Sant Patró.

Desgranen ufanes
son cant les campanes
la plaça rebrilla
de neta i polida.

Mil nótes ofrenen
brillants instrumens,
música sentida
que l’anima ençen
i els ulls encandila.

De casa la vila
ix l’Ajuntament.
A l’hora precisa
Comença la missa.

Roda clamorosa
Es posa a tocar;
L’orquesta armoniosa
Comença a cantar
Melodía santa
Dolça com la mél
Pareix que qui canta
Es angel del Cèl.

Insigne orador
En ansies, ardor,
I frase eloquent
Qu’es un encant,
Glorieja al Sant
Patró de Moixent.

En el seu setial
Sant Pere s’esponja.
La Mitja taronja
per un finestral
permet el entrar
un torrent de llum,
que dóra l’altar.
S’aspira el perfum
D’el incens sagrat.

El cór extasiat,
veu en la mirada
de Pere plasamada
un ansia, tresor
qu’al seu pit s’aferra
I porta en lo cór
gravà molt en dins,
vól pau, no vól guerra
entrèls moixentins.
¡Missa de Sant Pere
en quin goig t’espere!

Vullc en en este dia
de pau, alegría
i santa emosió
clamar lo que sent:

¡Vixca el Sant Patró
¡Vixca Moixent!



(Autor: Gabriel Vila Vila)

6 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (14)

EL ENFADO DE SANT PERE

La cara radiant eufórica
cómodament retrepat,
Sant Pere estava sentat
en la pòrta de la Gloria.
Es sentía entusiasmat
per el èxit obtengut,
ya qu’el dia había
segut molt reben aprofitad.
Els més variats incidens
que s’habien presentat,
en forma recta prudent,
tots els había orillat.
Ple sentía la alegría
per el treball d’aquell dia.
Mes estava preocupat,
al vore a la Humanitat
la angustia pintá en lo front,
per les moltes charranaes
que se fan en este mon.
Y es lo que Pere se dia:
SAN PERE: Entre les VV famoses,
descárreges poderoses
de les bombes monstruioses,
les fiéres fórses d’asalto.
Els avión a reacció.
La formidable explosió
de la bómba de Cobálto,
les fortalees volants…,
ocurrix moltes vegaes,
que venen els çiutadans
no uno a uno, a bandaes;
i clar, com els anchelets
son tan pasiens, els pobrets,
i per desidia antipatica,
no gasten estilográfica
escribint en ploma d’ales;
he observat, que molts de ells,
pareixen uns fumarells
i les tenen ya peláes.
I asó, per fi, s’acabat.
En este presis momento
llánse una Instancia al Señor,
raoneta i formal,
pera que inmediatament
m’envie més personal.
Che, res.  Qu’este Negosiat
cada dia es més pesat.
Escolta un moment, Miquel.
Tànca la pòrta del Çél
i pasa be el forellat
i si hi ha algún resagat
que encara esperantse está
li dius que torne demá.
SAN MIQUEL   Fijes i mire. Amagá
darrere eixa nuvolá,
d’un color tirant a beix,
una ánima atribulá
me diu que a vosté coneix.
SAN PERE: A vore.
ché! ¿Qué fas ahí?, ¡bonico!
fenme eixa cara de mico?
Contesta inmediatament
que’l silensi me encocora.
¿Qui eres tu?
Pere Bacora.
SAN PERE: ¿I de ahón eres?
BACORA:   De Moixent.
SAN PERE: Rebosquet I quin bolet!
¿Conque eres moixenti?
i encara prenento a broma,
tens la repoca vergoña
de acostarte per açí?
Ché! ¿Qué no saps qu’estic calent,
en el pòble de Moixent,
i chustament rebotat,
perque sent vostre Patró,
sense motiu ni raó,
me tingueu abandonat?
¿Qué me fan unes festestes¿
Bueno.  Pero molt pobretes;
i una miseta cantá
que no sé com no es resá;
i un sermó que me pareix
dihuen sempre lo mateix.
«Tu eres Pedro…y sobre ti,
mi Iglesia fabricaré
y al Averno venceré,
para que crean en mí.
Y las puertas del Infierno,
que en liquidación están,
por designios del Eterno,
jamás prevalecerán».
Bueno. Esta antigua história
ya me la sé de memoria.
Sols v’haber una ocasió,
qu’un Vicari prou templat,
viu, i molt espavilat,
me va fer un gran sermó
que va ser la admiraçió
de tot aquell veinat.
«Amados Hermanos míos…
Mis queridos mogentinos;
Desde la puerta del Cielo
Pedro viste con un velo,
vaporoso, transparente
u de finísimo encaje
el más hermoso paisaje
de la vega de Mogente.
Por Norte, Sur, Este, Oeste,
su ubérrima sierra agreste,
al caminante convida,
a aspirar con fuición
la fragante emanación
del romero y chorcholida.
¿Y vuestro hermoso Bosquet?
¿Y las auras perfumadas,
tan agradables y sanas,
del barranc del Cañaret?
El sol con sus rayos grana
matiza y da intenso brillo,
a la Umbría, La Solana
y a la Casa de Vadillo.
¿Quién os colma con larguenza,
de bienestar y riqueza,
con trigo, cebada y yeros?
¿Qué quién os lo da? Pues, Pedro
Pedro cuida Hierbasana
y la patata temprana.
Pedro os da los olivares,
y os regala a la par
con sus verdes naranjales,
la fragancia de su azahar.
Y el romero, el espliego,
el tomillo y…hasta els pins».
Va ser un sermó molt bo,
i en prémit de tot alló,
ficat el tinc ahí dins.
Bueno, ¿y la procesó?
Mai he encontrat ocasió,
ni veix el modo o manera
perque me porten corrent,
de vóre la carretera
i la plaça del Convent.
Sempre per mich de la plaça
i Ala! Ala! Paca casa.
Que vergoña i que frescura!
Ma que tingeu cara dura!
¿Pues aso no es lo pichor?
El meu patiment machor,
que me sulfura, me irrita
i els ulls de rabia se cremen
es cuan Córdula i Ursula venen
algún dia de visita.
Elles dihuen que no volen,
Si, si.  A la vista me posen,
brillans els ulls de contet,
las fiestas más asombrosas,
mas estupéndas y hermósas,
qu’els fa el pòble de Moixent.
«Siempre, siempre nuestras,
es la misa a gran orquesta.
¿Y las niñas? Angelitos!
Lanzan unos gorgoritos
de belleza sin igual,
que aumenta la devoción
y causan la admiración
del publico en general.
Despues, el Predicador
entusiasta y maravilla,
Como que es nuestro orador
un cura de banderilla!
Brillantes iluminaciones
y nutridas procesiones.
Danzas, música, carcasas,
bengalas, cohetes, tracas,
y para fin de jornada,
una estupenda cordada,
detonante e impotente,
que es magnífico tesoro,
que cierra con broche de oro,
nuestra fiesta de Mogente»
Y com tot es veritat,
yo procure estar callat.
pero me va per la ment,
presentat la dimisió
y no ser ya mes Patró
d’eixe pòble de Moixent.
Bueno, Ché! Açí lo que pasa,
es que yo estic parlant masa,
i tú, sense dir ni pruna,
ara, que tens la fortuna
de qu’en domina la euforia
i molt content estic hui,
deixante lliure el camí
pera qu’entres en la Gloria.
Pero no fiques la pata,
ni armes allí saragata,
perque si me bull la sang
t’arree el gran puntilló
i t’envie a pastar fang
al camí de campredó.
Recontra en els moixentins!
Ala! Ala, paca-dins!...
El fer be m’ompli i conhorta,
pero es masa batallar…
Ché! Miquel. Tanca la pòrta
que yo m’envaig a sopar.


(Autor: Gabriel Vila Vila)

4 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (13)

YA ESTIC EN PAU EN MOIXENT

LOCUTOR: Tots els variats inçidens
qu’ara vos vaig a contar,
ocurriren fa molt temps
i a saber si es veritat.
San Pere, volent pagar
i d’una vegá saldar,
en valiós agraiment,
la simpática atençió
qu’havia tengut Moixent
nomenanlo el seu Patró,
un dia cridá a Miquel
que pasechava per el çél
i acudí un poc asarat.
SAN PERE: Vine açí so despistat
i no plantes orelletes.
Mes que apresa, vés corrent,
i de fons i de fontetes
ompli el terme de Moixent.
LOCUTOR: Miquel, lluint riques gales,
i afiansanse les áles,
que acababa de esplugar,
en valent bol planechat,
impecable i acabat,
en Moixent va aterrizar.
I agafant un llarc perpál
de ferro, en un periquet,
va foradar el bosquet
i brolla un gran manantial
d’áigua tan fresca i tan pura,
due no existix criatura
de michá coniximent
que al probarla, en gran fervor,
no proclame als cuatre vens
qué l’aigua que beu Moixent
es de totes la millor.
Després, en unes varetes,
distins puns va señalar
i al moment van rebrollar
un centenar de fontetes,
alegres i sonriens,
i que en armoniosos canyos,
aumentaren els encans
que sempre ha tengut Moixent.
Ya en el çél, el Anchelet,
se presentà satisfet
a San Pere, que abofegat
i rochenques les orelles,
estaba el pobre indignat
del gamberrisme i querelles
de la averiá Humanitat.
SAN MIQUEL:  Pere… San Pere…Peret.
LOCUTOR: Sí, sí.
San Pere sens contestar.
SAN MIQUEL: Mire que ya estic açí
I encara tinc que sopar.
LOCUTOR: Mut.
SAN MIQUEL: Ché! vinga, no se detinga
ni me fasa pedrer hores!
¿Qué está sort o mincha móres?
LOCUTOR: Al oir lo de les móres
Pere el cap alsá de pronte ,
perque se va donar conte
que no se encontraba a sóles
SAN PERE: Hola! Miquel. ¿Ya has vingut?
¿Com el viache ha segut?
SAN MIQUEL: Mire, no m’ha eixit res mal.
Un éxit fenomenal.
SAN PERE: Molt bé.
¿I els moixentins tots contents?
SAN MIQUEL: No ho crega.  Hi han elemens
que el critiquen a vosté,
perque diuen, que el seu bé,
tindrer era un manantial
de aigua medicinal.
SAN PERE: En ma vida he conegut
un desficasi més gran.
Pos si allí chóvens i ancians
tots rebenten de salut!
SAN MIQUEL: Diuen, qu’es cosa del féche.
Que malalt cau ú a diari.
SANT PERE: La culpa es del Boticari
que colabora en el Méche.
SAN MIQUEL: Ben segur que será així.
SAN PERE: Yo t’asegure que sí
I ara Miquel vine así
que per resoldrem el cás
vaig a donarte un abrás.
(San Pere abrasa a San Miquel).
I hala! Vesten a sopar
que yo tinc que treballar.
LOCUTOR: I ficant, mich distragut,
ú dels seus dits dins d’un trau
de son manto, distragut
digué «Ya estic en Moixent en pau»



(Autor: Gabriel Vila Vila)